La Fed promet tipus baixos fins al 2023

El 17 de març del 2021, la Reserva Federal va mantenir els tipus d’interès a prop de zero i les seves projeccions no anticipaven pujades fins al 2023, tot i que esperava una inflació més alta aquell any. El missatge era de paciència: tipus baixos durant molt de temps, fins i tot amb una economia que començava a recuperar-se i amb una inflació que havia de repuntar. Era, a la pràctica, una promesa que el crèdit no s’encariria aviat.

Per als mercats va ser un senyal tranquil·litzador, perquè confirmava que els diners continuarien sent barats. Però la promesa descansava sobre una hipòtesi concreta, la que el repunt dels preus seria passatger, i aquesta hipòtesi acabaria posant-se a prova els mesos següents. Convé llegir aquest episodi no com una anècdota sobre la Fed, sinó com un recordatori de quant pot canviar l’entorn financer en poc temps. Qui va prendre decisions d’endeutament donant per certa la promesa va córrer el risc que l’escenari canviés.

Què va dir la Fed

La Reserva Federal és el banc central dels Estats Units i fixa el tipus d’interès de referència de la seva economia. Pujar-lo encareix el crèdit i refreda la demanda; abaixar-lo o mantenir-lo en nivells mínims abarateix els diners i estimula l’activitat. Aquesta palanca és la principal eina d’un banc central per influir en el creixement i en els preus. Després de la reunió, va mantenir aquest tipus a prop de zero i les projeccions no contemplaven pujades fins al 2023.

El missatge era de paciència, i s’adreçava tant als inversors com a les empreses i les llars: la política monetària continuaria sent molt favorable durant molt de temps. Tot i que el Banc Central Europeu decideix per a la zona euro, el que fa la Fed influeix en els mercats de tot el món i en la cotització del dòlar, de manera que les seves decisions es noten també a aquest costat de l’Atlàntic. Un dòlar més fort o més feble, per exemple, afecta les empreses que compren o venen en aquesta moneda.

La inflació «transitòria»

La Fed considerava la inflació «transitòria»: un repunt passatger lligat a la reobertura de l’economia, que no exigiria pujar tipus. Mesos després hauria de rectificar. Els bancs centrals treballen amb models i previsions, i aquestes previsions, com les de qualsevol, poden fallar quan el context canvia. Això és especialment cert en períodes atípics, com el d’una pandèmia, en què hi ha pocs precedents amb què comparar.

La història recorda que les previsions dels bancs centrals també s’equivoquen. No és una crítica, sinó una constatació: l’economia real, amb els seus colls d’ampolla, els seus canvis d’hàbits i els seus xocs inesperats, no sempre es comporta com els models suposen. Per això una promesa de tipus baixos fins a una data concreta és una intenció, no una garantia. Qui planifica amb prudència ho tracta com un escenari possible, no com un fet.

Què treure’n

La lliçó pràctica és no construir un pla financer sobre la hipòtesi que els tipus continuaran on són. Qui té deute a tipus variable, o preveu finançar-se en el futur, fa bé d’estudiar què passaria si l’escenari canvia. El mateix val per a qui estalvia: la rendibilitat de la liquiditat depèn d’aquestes decisions. Els tipus baixos fan que els dipòsits i altres instruments de baix risc rendeixin poc, i convé saber-ho en fixar objectius d’estalvi.

Un exercici útil és calcular quant augmentaria la quota d’un préstec o quant costaria refinançar si els tipus pugessin, i comprovar si el pla ho suporta. Si la resposta és que no, convé valorar amb l’assessor alternatives com fixar part del deute, esglaonar venciments o reforçar la tresoreria, sense esperar que el canvi arribi.

La prudència consisteix a comptar que el que es preveu pot no complir-se.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.