La UE reobre les fronteres exteriors

L’1 de juliol del 2020 la Unió Europea va començar a reobrir les seves fronteres exteriors a viatgers procedents d’una llista reduïda de països on l’epidèmia estava controlada. Era un pas important per al turisme i per a la mobilitat internacional, però no un retorn a la situació anterior: l’obertura era selectiva i estava subjecta a revisió.

Per a ciutats com Barcelona, que reben visitants de tot el món, la notícia s’esperava amb interès, encara que també amb cautela. Entre l’anunci d’una obertura i l’arribada real de turistes hi ha vols, reserves, confiança i condicions de viatge que depenen de molts factors, i els negocis que viuen del visitant necessitaven saber fins a quin punt hi podien comptar. L’experiència d’aquells mesos va ensenyar que les expectatives convé contrastar-les amb reserves confirmades.

Una reobertura selectiva

La UE no va obrir les seves fronteres exteriors a tothom, sinó a una llista reduïda de països on l’epidèmia estava sota control. És un criteri sanitari que podia canviar amb el temps, de manera que un país podia entrar a la llista o sortir-ne segons la seva evolució. Per al viatger i per al sector turístic, això significava incertesa. I la incertesa és, per si mateixa, un cost per a qui ha de contractar, comprar i planificar amb antelació.

Una llista que es revisa periòdicament obliga a planificar amb flexibilitat. Un viatger que reserva amb mesos d’antelació no sap si, arribat el moment, el seu país continuarà a la llista, i un negoci turístic no pot garantir quants clients de cada procedència rebrà. La resposta raonable és oferir condicions de cancel·lació clares i tenir preparats diferents escenaris d’ocupació. També ajuda comunicar amb transparència als clients les condicions vigents en cada moment.

El cas de Barcelona

Per al turisme de Barcelona, que depèn en gran part del visitant internacional de llarga distància, la reobertura va ser molt parcial. Els visitants que més gasten i més temps s’hi allotgen solen venir de lluny, i justament aquests mercats quedaven fora de la llista o amb viatges limitats. Hotels, restaurants i comerços del centre ho van notar. L’efecte no es va limitar als allotjaments: es va estendre a la restauració, al comerç, al transport i a l’oci.

Això explica per què la recuperació del turisme urbà havia de ser més lenta que la d’altres destinacions més lligades al visitant proper o al turisme nacional. No és només una qüestió de quants turistes arriben, sinó de qui són: la seva despesa mitjana, la seva estada i els sectors als quals beneficien són diferents segons l’origen. Un negoci ha de saber a quina part d’aquesta demanda s’adreça. Amb aquesta informació, pot decidir quins mercats prioritzar i quins esperar.

No dependre d’un sol client

L’estiu del 2020 va confirmar com és d’arriscat dependre d’un sol tipus de client. Un negoci amb visitants de molts països, amb clientela local i amb diverses fonts d’ingressos suporta millor un cop així que un altre concentrat en un segment. Costa temps i esforç ampliar la base de clients, i és millor fer-ho abans de necessitar-ho. L’experiència de l’estiu va mostrar que un negoci amb una clientela variada tenia més opcions per ajustar-se.

A la pràctica, diversificar pot significar adaptar l’oferta a la clientela propera, explorar altres èpoques de l’any, desenvolupar canals de venda propis o buscar acords amb altres empreses. Són decisions que requereixen inversió i paciència, i que convé avaluar amb realisme, amb números i amb el suport de l’assessor, per no comprometre la tresoreria en un moment delicat. Petits passos sostinguts solen ser més eficaços que canvis bruscos.

Una cartera de clients variada és una forma d’assegurança.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.