Aranzels sobre 200.000 milions

El 17 de setembre del 2018, els Estats Units van anunciar aranzels del 10 % sobre 200.000 milions de dòlars d’importacions xineses, amb l’amenaça de pujar-los al 25 % a final d’any. Era la segona gran ampliació de la guerra comercial entre les dues majors economies del món i un senyal que l’enfrontament no es resoldria amb rapidesa. Per a qui comercia amb algun dels dos països, la pregunta ja no era si el conflicte l’afectaria, sinó quan i en quina mesura.

Per a les empreses, la notícia tenia dues lectures. La primera, immediata: més productes, més sectors i més cadenes de subministrament quedaven exposats. La segona, més subtil: l’amenaça amb data de caducitat obligava a decidir. Qui comprava productes afectats tenia tres mesos per anticipar-se, buscar alternatives o preparar-se per assumir el cost. Aquesta combinació d’ampliació i termini va canviar la manera com moltes companyies abordaven l’afer. Van deixar de veure’l com un risc remot i van començar a tractar-lo com una variable de planificació.

Una nova ampliació

Amb aquest anunci, la guerra comercial s’estenia a una part molt més gran del comerç entre les dues economies. A diferència de la primera ronda, que afectava sobretot certs béns concrets, aquesta arribava a una gamma àmplia de productes.

Com més àmplia és la llista, més difícil resulta que una empresa quedi al marge. Els béns de consum, els components industrials i els productes intermedis formen xarxes complexes, i un aranzel sobre una part afecta tot el conjunt. Fins i tot qui no compra directament aquests productes es pot veure afectat si els seus proveïdors o els seus clients sí que ho fan, i és l’efecte indirecte el que sovint passa més desapercebut. Per això convé preguntar als proveïdors clau d’on procedeixen realment els seus components.

Una amenaça amb calendari

L’advertiment de pujar l’aranzel al 25 % a final d’any introduïa un termini: les empreses havien de decidir si avançaven comandes, buscaven altres proveïdors o assumien l’augment de costos. Quan una amenaça porta data, les decisions empresarials s’acceleren.

Cada opció té els seus propis riscos. Avançar comandes suposa immobilitzar diners i emmagatzemar mercaderia que potser no es necessita; canviar de proveïdor implica provar nous processos, qualitats i terminis; assumir el cost redueix el marge i pot deixar sense recursos per a altres necessitats. No hi ha una resposta correcta per a tothom, i per això resulta tan valuós analitzar la pròpia situació amb dades i no per intuïció. Un full de càlcul senzill amb els productes afectats, els seus costos i els seus marges sol bastar per començar.

Decidir amb números

Un empresari pot estimar quant augmentaria el seu cost si l’aranzel passés al 25 %, quina part podria traslladar al preu i quin marge quedaria. Amb aquests escenaris, és possible comparar el cost de canviar de proveïdor o de buscar un altre mercat amb el de continuar com fins ara.

Convé que aquests càlculs incloguin no només l’aranzel, sinó també els costos associats: transport, emmagatzematge, finançament de l’inventari i possibles pèrdues de clients si el preu puja. Un assessor financer o de comerç exterior pot ajudar a construir tres escenaris senzills, un d’optimista, un d’intermedi i un d’advers, i a identificar quines decisions tenen sentit en tots ells, que solen ser les més segures. Aquestes són les decisions que convé prendre sense esperar, mentre que les altres poden esperar a tenir més informació. Distingir entre tots dos tipus de decisió és part de la planificació.

Les amenaces amb data són, paradoxalment, més fàcils de gestionar que les que no en tenen.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.