La plataforma Bybit va patir un robatori d’uns 1.500 milions de dòlars, el més gran registrat. La custòdia dels actius digitals és la primera pregunta.
El 21 de febrer del 2025, la plataforma de criptoactius Bybit va patir un robatori d’uns 1.500 milions de dòlars. Va ser el robatori més gran d’aquest tipus registrat fins aleshores i es va atribuir a un grup de pirates informàtics nord-coreà. Més enllà de la xifra, que per si sola impressiona, l’episodi va tornar a posar sobre la taula una pregunta bàsica per a qualsevol que tingui actius digitals: qui els guarda, com els protegeix i què passa si alguna cosa va malament.
Els criptoactius són un mercat relativament jove, on conviuen projectes seriosos amb d’altres de molt arriscats, i on la protecció que ofereix la llei a l’usuari no sempre és equivalent a la dels productes financers tradicionals. Un incident d’aquesta magnitud no invalida tota una classe d’actius, però sí que recorda que la tecnologia, per sofisticada que sigui, no elimina el risc operatiu ni el de custòdia.
Un rècord poc desitjable
L’atac es va dirigir a una plataforma d’intercanvi, és a dir, a una empresa que custodia els fons dels seus clients i que, per tant, concentra en un mateix punt una quantitat enorme d’actius. Aquesta concentració la converteix en un objectiu atractiu per als qui busquen un botí de gran mida, i obliga la plataforma a mantenir una seguretat a l’altura del que guarda.
La quantia i l’atribució a un grup organitzat serveixen d’avís per a qualsevol empresa que custodiï actius de tercers. Quan hi ha organitzacions amb molts recursos tècnics darrere d’un atac, les defenses d’una empresa han d’estar a l’altura, i convé assumir que el risc de ciberatac no és hipotètic, sinó constant, per a qualsevol que custodiï valor digital.
Qui custodia els actius
La seguretat de la custòdia és la primera pregunta en qualsevol actiu digital. Deixar actius en una plataforma no és el mateix que tenir-los sota control propi amb les proteccions adequades: en el primer cas es depèn de la seguretat i la solvència d’un tercer; en el segon, de la disciplina pròpia amb les claus i les còpies de seguretat.
Cap de les dues opcions és perfecta. Confiar en un tercer allibera de la feina tècnica, però trasllada el risc a la seva organització; guardar-ne un mateix les claus elimina aquesta dependència, però exigeix no perdre-les ni exposar-les, perquè en aquest àmbit un error sol ser irreversible. L’elecció depèn de l’import, de l’experiència de cada persona i del que estigui disposada a assumir.
Va ser el robatori de criptoactius més gran registrat fins avui.
Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.
