El Parlament Europeu aprova la llei d’IA

El 13 de març del 2024, el Parlament Europeu va aprovar la llei d’intel·ligència artificial. Les seves obligacions entrarien en vigor de manera esglaonada entre el 2025 i el 2027, de manera que les empreses tindrien un període per adaptar-se. Era una regulació pionera pel seu abast, i els seus efectes s’esperaven més enllà d’Europa, perquè afectaria qualsevol companyia que ofereixi o utilitzi aquests sistemes al mercat europeu.

La intel·ligència artificial ha deixat de ser un assumpte de laboratoris per convertir-se en una eina quotidiana: assistents de redacció, sistemes de selecció de personal, anàlisi de clients, automatització de processos. Cadascuna d’aquestes aplicacions planteja qüestions diferents de seguretat, de transparència i de protecció de les persones, i la nova norma intenta ordenar-les amb un criteri comú. Entendre-ho amb temps permet preparar-se sense sobresalts. No es tracta de convertir-se en expert, sinó de saber quines preguntes fer.

Un enfocament per risc

La llei gradua les obligacions segons el risc que suposa cada ús de la intel·ligència artificial: com més gran és el risc, més exigències s’imposen. És un plantejament raonable, perquè no és el mateix un sistema que recomana una cançó que un altre que ajuda a decidir si una persona obté un crèdit o una feina. Els usos de risc alt requereixen més controls, documentació i supervisió humana. La finalitat és protegir els drets de les persones sense frenar innovacions útils.

Per això la seva aplicació s’esglaonaria en el temps, amb terminis diferents segons el tipus d’obligació. Aquest calendari gradual dona marge a empreses i administracions per adaptar els seus processos, però també exigeix no deixar la preparació per a l’últim moment. Qui espera que s’acosti la data límit s’arrisca a trobar-se que els proveïdors i els assessors estan saturats, i a assumir costos més grans.

Què canvia per a les empreses

Qualsevol empresa que faci servir IA a Europa hauria de saber en quina categoria de risc entra cada ús. Això afecta tant qui desenvolupa aquestes eines com qui les contracta o les integra en els seus processos de treball. No n’hi ha prou de comprar una solució: l’usuari també té responsabilitats, per exemple pel que fa a la supervisió dels resultats i la informació a les persones afectades. Com més gran sigui el risc, més detallada haurà de ser aquesta responsabilitat.

Per a una pime, la implicació pràctica és que convé saber quines eines s’utilitzen, encara que arribin incorporades en programes d’ús habitual. De vegades la intel·ligència artificial és present sense que s’hagi decidit de manera expressa: en un gestor de correu, en un programa de selecció de currículums o en un sistema d’atenció al client. Conèixer aquests usos és el primer pas per avaluar si la norma els afecta.

Per on començar

Un primer pas raonable és inventariar quines eines d’IA s’utilitzen a l’empresa, per a què i amb quines dades, i revisar els contractes amb els proveïdors. Convé preguntar a cada proveïdor com pensa complir la norma, quina documentació facilitarà i qui assumeix la responsabilitat si alguna cosa falla. Aquestes respostes, per escrit, ajuden a ordenar les obligacions de cada part. Un contracte ben redactat evita discussions quan es demanen comptes.

Després es pot classificar cada ús per nivell de risc, designar una persona responsable i establir regles internes senzilles sobre què es pot fer amb aquestes eines i quines dades no s’hi han d’introduir. Preparar-se amb temps és més barat que adaptar-se amb presses, i sol millorar de passada la qualitat dels processos. Un assessor jurídic pot ajudar a concretar els passos segons el sector de cada empresa. També convé seguir les guies que publiquin les autoritats, que solen aclarir dubtes d’aplicació.

Complir aviat costa menys que corregir tard.