Un quart de punt a Washington i mig a Frankfurt, amb una altra pujada igual anunciada per al març. Què significa per a les hipoteques variables.
L’1 de febrer del 2023 la Reserva Federal nord-americana va pujar els tipus d’interès només un quart de punt, un pas més moderat que els anteriors. L’endemà, el Banc Central Europeu els va pujar mig punt i va anunciar que faria una altra pujada igual al març, amb la qual cosa deixava clar el seu proper moviment.
Dos dels bancs centrals més influents del món mostraven així ritmes diferents davant d’un mateix problema, la inflació. La diferència importava a qui tingués deutes o estalvis en euros: mentre els Estats Units semblaven acostar-se al final del seu cicle de pujades, a la zona euro el recorregut encara no havia acabat. Per a una empresa amb operacions a totes dues àrees monetàries, el diferencial de tipus també pot afectar el tipus de canvi entre l’euro i el dòlar, un factor que influeix en els preus d’importació i en els marges dels exportadors.
Dos ritmes diferents
Els bancs centrals pugen els tipus d’interès per refredar la demanda i frenar els preus. En encarir el crèdit, desanimen el consum i la inversió finançats amb deute, i amb això redueixen la pressió sobre els preus. És un instrument potent, però d’efecte lent i desigual: triga mesos a traslladar-se a tota l’economia.
La Reserva Federal moderava el pas, mentre el BCE mantenia un ritme més alt i donava una pista clara sobre el seu proper moviment. Aquesta pista, coneguda com a orientació futura, ajuda els mercats, les empreses i les llars a anticipar el cost dels diners, tot i que mai no és una promesa: les decisions depenen de com evolucionin les dades. Mentre l’orientació futura es mantingui, les empreses la poden fer servir com a referència per als seus pressupostos d’interessos, sempre amb la cautela de revisar-los si les dades d’inflació o d’activitat canvien el panorama.
Europa per darrere en el cicle
Europa anava per darrere dels Estats Units en el cicle. Quan una economia comença a pujar tipus més tard, també triga més a completar el recorregut, i les seves llars i empreses en noten l’efecte amb retard. El BCE havia començat més tard el seu cicle de pujades i encara tenia camí per davant.
Per a les empreses europees, això significava que el cost del finançament continuaria pujant alguns mesos més. Les línies de crèdit, els préstecs a tipus variable i les refinanciacions previstes per a aquell any s’havien de fer en un entorn més car que el dels anys anteriors, i convenia reflectir-ho als pressupostos de tresoreria. En el cas de les pimes, que solen finançar-se amb línies de circulant lligades a un índex, l’efecte és immediat: cada punt de cost addicional redueix el marge d’un negoci que ja treballa amb poc coixí.
Què significa per a les hipoteques
Per a les hipoteques variables espanyoles, el pitjor de les revisions encara havia d’arribar. Aquestes hipoteques es revisen en referència a l’Euríbor, que reflecteix les expectatives de tipus del BCE, de manera que cada pujada es trasllada a la quota en la revisió següent, que sol produir-se cada sis o dotze mesos segons el contracte.
Això vol dir que l’efecte arriba de manera esglaonada: qui va revisar la hipoteca fa uns mesos encara no ha notat totes les pujades posteriors. Convé mirar al contracte quan és la propera revisió i quina referència s’hi aplica, i preguntar-se si la família podria assumir una quota clarament més alta durant un temps. Una conversa a temps amb l’entitat pot obrir opcions, com ampliar el termini o fixar el tipus d’una part, que després de la revisió resulten més difícils o més cares d’aconseguir.
Qui tingui finançament a tipus variable faria bé de simular quotes amb tipus més alts i parlar amb la seva entitat amb temps.
Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.
