El 23 de maig Christine Lagarde va escriure que els tipus negatius podrien acabar al final del tercer trimestre. Després de vuit anys, els diners tornarien a tenir preu a l’eurozona.
El 23 de maig del 2022 la presidenta del Banc Central Europeu, Christine Lagarde, va escriure que els tipus negatius podrien acabar al final del tercer trimestre. Després de vuit anys, els diners tornarien a tenir preu a l’eurozona. L’anunci posava data, almenys de manera orientativa, a una situació que molts ciutadans i empreses havien arribat a considerar normal. La referència al tercer trimestre donava un horitzó temporal raonable perquè empreses i famílies comencessin a preparar-se.
Qui ha començat a treballar, a estalviar o a endeutar-se en els últims anys ha conegut gairebé sempre un entorn de tipus molt baixos o negatius. Sortir-ne canvia els supòsits amb què es van prendre moltes decisions: la hipoteca, la inversió, el pla de pensions o el préstec del negoci. Entendre què significa la fi dels tipus negatius és el primer pas per revisar aquestes decisions amb calma.
Què significava un tipus negatiu
Un tipus d’interès negatiu implica que els bancs paguen per dipositar diners al banc central. Es va aplicar com a mesura excepcional per estimular el crèdit i l’activitat, i amb el temps va condicionar el preu dels diners a tota l’economia, des de les hipoteques fins als dipòsits.
La idea era empènyer els bancs a prestar en lloc de guardar els diners, i mantenir baix el cost del finançament per a empreses i famílies. L’efecte secundari va ser que l’estalvi bancari va deixar de produir rendiment i que algunes decisions d’inversió es van prendre amb una referència de rendibilitat distorsionada. En normalitzar-se, aquesta distorsió es corregeix, però ho fa amb un procés que no sempre és còmode. Els qui fa anys que no han conegut res més poden subestimar el canvi, i aquest és precisament un dels riscos: prendre com a normal el que va ser una situació excepcional.
Què canviava
La fi dels tipus negatius canviava moltes coses: el cost de les hipoteques, la rendibilitat dels dipòsits i el valor del deute. Els préstecs tendirien a encarir-se, l’estalvi bancari tornaria a remunerar-se una mica més i el valor dels bons ja emesos s’ajustaria al nou escenari.
Per a un estalviador, passar d’una rendibilitat nul·la a una de lleugerament positiva és una bona notícia, encara que no necessàriament superi la inflació. Per a un deutor a tipus variable, és un avís que la quota pot pujar. I per a qui té deute emès, o el té a la cartera, el valor de mercat es reajusta. Cada persona és en una posició diferent, i per això la lectura no pot ser genèrica. Els efectes no arriben tots alhora: els dipòsits poden trigar a reflectir el canvi, mentre que les hipoteques variables ho fan en la següent revisió de l’índex.
Vuit anys de normalitat poden semblar un fet de la naturalesa, però era una anomalia.
Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.
