El Consell va aprovar el 7 d’octubre la directiva que protegeix qui denuncia infraccions del dret europeu. Quines obligacions portarà per a les empreses mitjanes i grans.
El 7 d’octubre del 2019, el Consell de la Unió Europea va donar la seva aprovació definitiva a la directiva sobre protecció de les persones que informen sobre infraccions del dret de la Unió, coneguda com a directiva dels denunciants o whistleblowers. El Parlament Europeu ja l’havia aprovat a l’abril, i amb el vistiplau del Consell es tanca el procediment legislatiu. Els estats membres tindran fins al 17 de desembre del 2021 per incorporar-la al seu dret nacional.
La norma protegeix els qui, en un context laboral, descobreixen i comuniquen irregularitats en àmbits com la contractació pública, els serveis financers, el blanqueig de capitals, la seguretat dels productes i del transport, el medi ambient, la salut pública, la protecció dels consumidors o la protecció de dades. Prohibeix de manera expressa les represàlies, des de l’acomiadament fins a l’assetjament o la degradació. La directiva s’inscriu en una sèrie de casos de gran repercussió els darrers anys que van mostrar la importància dels informants per detectar fraus, evasió fiscal o riscos per a la salut.
Quines obligacions crea
La directiva exigeix a les empreses privades amb 50 o més treballadors, i a les entitats públiques d’una certa mida, que estableixin canals de denúncia interns, segurs i confidencials, amb un procediment clar: acusament de recepció, seguiment diligent i resposta al denunciant en un termini màxim de tres mesos. Les empreses d’entre 50 i 249 treballadors tindran un termini addicional, fins al desembre del 2023, per implantar els canals. Les organitzacions petites i mitjanes poden compartir canals o encarregar-ne la gestió a un tercer, sempre que es garanteixi la independència, la confidencialitat i el seguiment.
El sistema s’organitza en tres nivells: la denúncia interna, l’externa davant una autoritat competent i la revelació pública, en circumstàncies determinades. A més, si el denunciant pateix un perjudici, correspon a l’empresa demostrar que no està relacionat amb la denúncia, cosa que inverteix la càrrega de la prova habitual. Una qüestió pràctica és què es considera denúncia de bona fe: la directiva protegeix qui tenia motius raonables per creure que la informació era certa, encara que després no es confirmi.
Com encaixa a Espanya
Espanya no té encara una llei general de protecció dels denunciants, tot i que hi ha normes sectorials i la llei de protecció de dades del 2018 regula els sistemes interns d’informació de denúncies. Moltes empreses ja compten amb un canal ètic dins dels seus programes de compliment normatiu, que són un element clau per reduir la responsabilitat penal de les persones jurídiques.
La directiva obligarà a revisar aquests sistemes, perquè l’estàndard europeu és més exigent: protecció expressa del denunciant, terminis de resposta, confidencialitat i registre de les denúncies. També obre la porta que el legislador espanyol ampliï la protecció a infraccions de la normativa nacional.
Què convé revisar
Encara que quedi marge, no és un afer que convingui deixar per a l’últim moment. El primer pas és comprovar si l’empresa ja disposa d’un canal i si compleix els requisits: qui el gestiona, com es garanteix la confidencialitat, quins terminis s’apliquen i com es protegeix qui comunica un fet de bona fe.
També és útil preparar un protocol intern d’investigació i formar els responsables que rebin les denúncies, així com informar la plantilla de l’existència del canal. Una política clara redueix riscos i reforça la cultura corporativa. Consulti-ho amb el seu assessor per adaptar-la a la dimensió i l’activitat de la seva empresa. Fer-ho bé exigeix implicar des del principi recursos humans, assessoria jurídica i protecció de dades, i revisar el sistema cada cert temps.
Un bon canal de denúncies és un mecanisme de prevenció abans que de càstig.
Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.
