El Senat francès va aprovar l’11 de juliol un impost sobre els serveis digitals i els Estats Units van obrir una investigació. Per què és un afer d’empresa.
L’11 de juliol del 2019 el Senat francès va aprovar l’impost sobre els serveis digitals, amb un tipus del 3 % sobre els ingressos obtinguts a França per determinats serveis, com la publicitat en línia o la intermediació entre usuaris. Només afecta grups amb ingressos mundials per aquests serveis d’almenys 750 milions d’euros i 25 milions a França, i s’aplica amb caràcter retroactiu des de l’1 de gener del 2019. El debat no és exclusivament francès: diversos governs europeus estudiaven mesures semblants i seguien de prop el desenllaç.
El dia abans, el 10 de juliol, l’oficina del Representant de Comerç dels Estats Units havia obert una investigació emparada en la secció 301 de la seva llei comercial per determinar si l’impost és discriminatori o irraonable. Una conclusió afirmativa permetria imposar aranzels o altres mesures contra béns i serveis procedents de França, o acudir a l’Organització Mundial del Comerç.
Què es grava i per què
Els impostos tradicionals sobre societats graven el benefici allà on l’empresa té presència física. Les grans plataformes digitals poden tenir milions d’usuaris en un país i, tanmateix, amb prou feines oficines o empleats. França sosté que el valor es crea amb les dades i l’atenció dels usuaris locals, i que això ha de tributar on són. Per això grava l’ingrés brut i no el benefici.
Els crítics assenyalen diversos problemes. Un impost sobre ingressos pot repercutir-se en els clients, per exemple en els anunciants. A més, pot donar lloc a doble imposició amb l’impost sobre societats, i s’aplica a un grup reduït d’empreses, majoritàriament nord-americanes, cosa que explica la reacció de Washington. Una altra crítica és de principi: gravar ingressos i no beneficis trenca amb la lògica habitual dels impostos sobre la renda, i per això molts experts veuen aquestes taxes com una solució provisional.
La sortida multilateral
La idea d’una taxa nacional va néixer de la manca d’acord internacional. Els països de l’OCDE i del G20 treballen en una solució comuna, amb l’objectiu d’assolir-la el 2020, i França ha dit que retiraria la seva si s’arriba a un consens. Espanya havia aprovat al gener un avantprojecte d’impost semblant, que va decaure en dissoldre’s les Corts amb la convocatòria d’eleccions.
El risc per a les empreses és la fragmentació: regles diferents a cada país, terminis i obligacions de declaració diferents, i possibles represàlies comercials que acabin afectant exportadors sense cap relació amb el sector digital. Mentre no hi hagi un acord, una empresa es pot trobar amb obligacions diferents a cada jurisdicció on opera, amb costos de compliment i d’assessorament que convé pressupostar.
Què convé revisar
Una empresa amb vendes o publicitat a plataformes digitals ha d’estar atenta a com es traslladen aquests costos en contractes i tarifes. Revisar si els acords amb plataformes permeten repercutir nous impostos i a qui correspon assumir-los evita sorpreses.
Les companyies que operen en diversos països haurien de seguir també el calendari dels treballs de l’OCDE i de les normatives nacionals, perquè una decisió sobre on tributa un servei pot alterar el resultat d’un grup. Consulti-ho amb el seu assessor fiscal abans de modificar preus o estructures. Els llindars de la taxa francesa deixen fora la immensa majoria d’empreses, però els seus efectes d’arrossegament sobre preus i contractes poden arribar a proveïdors i anunciants de totes les mides.
La fiscalitat digital es decidirà entre governs, però els seus costos ja es negocien en els contractes.
Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.
