Acord per a la reforma laboral

El 23 de desembre del 2021, el Govern, la patronal i els sindicats van assolir un acord per reformar el mercat laboral. El pacte establia el contracte indefinit com a norma general i fixava noves regles per als contractes temporals, amb l’objectiu de reduir l’elevada temporalitat de la contractació. Era un acord entre les tres parts, cosa que donava a la reforma una base social àmplia. Per a moltes empreses, aquesta base significava un marc menys exposat a canvis bruscos.

La contractació a Espanya es caracteritzava des de feia anys per un pes elevat dels contractes temporals, i la reforma pretenia corregir aquesta situació. Per a les empreses, el canvi no era menor: afectava la manera d’organitzar plantilles, de cobrir pics d’activitat i de gestionar l’estacionalitat. Per als treballadors, buscava més estabilitat. I per a tots dos, plantejava la necessitat d’adaptar-se a un marc nou. Les normes de contractació afecten decisions molt quotidianes, des d’una contractació d’estiu fins a la plantilla d’un projecte.

Què es va pactar

L’acord tenia dos eixos principals. D’una banda, convertia el contracte indefinit en la norma general, de manera que s’esperava que la majoria de les contractacions es fessin amb aquesta modalitat. De l’altra, fixava noves regles per als contractes temporals, que s’havien de limitar a causes justificades i concretes, amb l’objectiu de reduir l’elevada temporalitat de la contractació.

Un acord entre les tres parts donava a la reforma una base social àmplia. Els pactes entre Govern, empresaris i sindicats solen oferir més estabilitat a les normes, perquè compten amb el suport dels principals actors afectats. Tot i així, la seva aplicació pràctica depèn dels detalls del text final i de com s’interpretin a cada sector i a cada empresa. Per això convé consultar els convenis aplicables i les interpretacions dels organismes competents.

Com canvia la contractació

Per a les empreses, la reforma exigia revisar com contractaven: els temporals quedaven molt limitats i el fix discontinu guanyava protagonisme. El contracte fix discontinu permet incorporar personal de manera indefinida per a activitats que es repeteixen per temporades o amb intermitències, i es convertia en una via clau per a sectors amb demanda variable.

L’estacionalitat ja no es resolia amb contractes temporals successius. Sectors com el turisme, l’hostaleria, el comerç o l’agricultura, amb pics d’activitat previsibles, havien de replantejar la seva organització i buscar fórmules que encaixessin en el nou marc. Això implicava, en molts casos, planificar amb més antelació la plantilla i els seus costos al llarg de l’any. Un calendari anual de necessitats facilita decidir quin tipus de contracte encaixa en cada període.

Adaptar-se a temps

Adaptar-se a temps evitava sancions. Convé analitzar la plantilla actual, quin tipus de contractes hi ha, quins podrien quedar fora de la norma i com s’organitzarà l’activitat en els períodes de més i menys càrrega. Els assessors laborals poden ajudar a planificar la transició, a calcular l’impacte en costos i a revisar la documentació amb antelació. Una revisió ordenada estalvia consultes urgents quan s’acosti el moment d’aplicar la norma.

Un bon punt de partida és fer un inventari de contractes, amb les seves dates d’inici i de final, i comparar-lo amb les necessitats reals de l’activitat. A partir d’aquí es poden estudiar les opcions: conversió a indefinits, ús del fix discontinu quan escaigui o reorganització de torns. Cada alternativa té implicacions de cost i d’organització que convé calcular abans de decidir. Planificar la contractació amb la nova norma és una decisió de gestió, no només de compliment.

Qui revisa la plantilla abans que la norma s’apliqui evita decisions precipitades després.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.