Els ERTO, fins al 30 de setembre

El 27 de maig del 2021 es va aprovar la cinquena pròrroga dels ERTO, que quedaven estesos fins al 30 de setembre. La novetat era que les empreses que reincorporessin els seus treballadors obtindrien més exoneracions de les cotitzacions. Era la cinquena vegada que s’estirava un instrument pensat com a mesura d’emergència, i aquesta vegada el disseny mostrava un canvi d’enfocament: ja no es tractava només de sostenir, sinó d’empènyer cap a la reactivació. Cada sector vivia una situació diferent, i la norma buscava adaptar-se a aquesta realitat amb un esquema d’incentius.

Per a les empreses, la decisió no era trivial. Amb la reobertura en marxa, mantenir tota la plantilla en suspensió resultava menys avantatjós que recuperar qui ja es podia reincorporar, però fer-ho sense demanda suficient podia tensionar la tresoreria. Cada negoci havia de resoldre quantes persones necessitava realment, quan i amb quines condicions, en un context en què la demanda encara no tenia una trajectòria clara.

Què canvia en aquesta pròrroga

El canvi de fons era en el disseny: el sistema passava de protegir la suspensió a incentivar la reincorporació, amb exoneracions més grans per a qui recuperava la seva plantilla. Una exoneració és una reducció de les cotitzacions a la Seguretat Social que l’empresa ha de pagar, i per això influeix directament en el cost de cada persona que l’empresa manté a la nòmina.

El missatge de la norma canviava: d’esperar a reactivar. Mantenir un treballador en suspensió continua sent possible, però la diferència de cost entre qui torna i qui no torna es fa més visible. És un disseny habitual en polítiques de suport temporal: s’ofereix ajuda per travessar la crisi i, a mesura que aquesta cedeix, s’orienta cap a la recuperació de l’activitat normal.

Un incentiu cap a la reactivació

Amb la reobertura en marxa, l’incentiu es desplaçava cap a la reactivació, i la suspensió total passava a ser una opció menys avantatjosa a les àrees que ja podien tornar a treballar. Cada decisió depenia de la demanda real prevista i de l’estructura de costos de cada negoci, i no hi havia una resposta vàlida per a tots els casos. Un mateix negoci podia tenir àrees que ja funcionaven gairebé amb normalitat i d’altres que continuaven aturades.

Per als treballadors i les seves famílies, la reincorporació significava recuperar ingressos complets i estabilitat, encara que en alguns casos de manera gradual o parcial. Per a les empreses, el repte era encertar el ritme. Un incentiu ajuda, però no substitueix l’anàlisi de la pròpia activitat: reincorporar a destemps pot crear tensions de tresoreria, i fer-ho massa tard pot frenar la recuperació del negoci. Trobar el punt mitjà exigeix conèixer bé els marges i l’evolució de les comandes.

Decidir amb números

Era el moment de decidir amb números quina part de la plantilla tornava i en quines condicions. Convé preparar projeccions per escenaris, calcular l’efecte de cada opció sobre la tresoreria i parlar amb els treballadors amb antelació. Els assessors laborals poden ajudar a confirmar quines obligacions i terminis són aplicables en cada cas.

Un bon mètode és comparar, mes a mes, el cost de reincorporar amb el de mantenir la suspensió, tenint en compte tant les exoneracions com els ingressos que la persona aportaria a l’activitat. Documentar els criteris utilitzats i comunicar-los amb claredat a l’equip redueix malentesos i ajuda a justificar les decisions si més endavant cal explicar-les. Una bona documentació també facilita qualsevol comprovació posterior per part de les administracions.

Una reincorporació ben planificada protegeix l’empresa i el seu equip.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.