Fase 0: el comerç torna amb cita prèvia

El 4 de maig del 2020 va arrencar la fase 0 de la desescalada: perruqueries, petits comerços amb cita prèvia i restauració per emportar van tornar a obrir les portes, després de setmanes de tancament. Els carrers comercials de Barcelona reobrien a mig gas, amb persianes aixecades i una activitat molt menor de l’habitual. Va ser una reobertura simbòlica i pràctica alhora: la tornada a un cert ordre, però amb la sensació que el camí fins a la normalitat era llarg.

Per a molts autònoms i petits empresaris, va ser el primer dia de feina en gairebé dos mesos. L’alleujament era real, però venia acompanyat de la incertesa sobre quants clients tornarien, amb quina freqüència i en quines condicions. Obrir era necessari per generar ingressos; el dubte era si, amb aforaments mínims, aquests ingressos cobririen els costos de tornar a funcionar.

Què podia obrir

La fase 0 va ser el primer pas del pla de desescalada: activitats de contacte limitat, atenció amb cita prèvia i venda per emportar. Els negocis que reobrien ho feien amb aforaments mínims i amb protocols d’higiene, cosa que reduïa el volum de clients que podien atendre cada dia. A més, la cita prèvia obliga a gestionar agendes i a comunicar-se amb els clients abans que arribin.

Complir els protocols tenia un cost propi: material de protecció, temps addicional de neteja i desinfecció, formació del personal i reorganització de l’espai. Un negoci petit amb pocs metres quadrats podia perdre una part important de la seva capacitat per les distàncies de seguretat. Calcular quant costa obrir cada dia és tan important com calcular quant es pot vendre. Una taula senzilla amb les despeses diàries i amb els ingressos mínims necessaris serveix per decidir amb dades.

Barcelona, a mig gas

Els carrers comercials de Barcelona reobrien a mig gas: persianes aixecades, però amb menys trànsit de persones i sense bona part del turisme que animava molts negocis del centre. Per a un comerç, obrir la porta no garanteix facturar, i els costos fixos, com el lloguer i el personal, seguien corrent des del primer dia. Un lloguer o una nòmina no entenen d’aforaments, i per això és essencial saber quant cal vendre per començar a cobrir despeses.

En una ciutat el comerç central de la qual depèn en bona mesura del visitant, l’absència de turistes es notava a les caixes més que qualsevol restricció. Els negocis amb clientela de barri van resistir millor que els orientats al pas; els que depenien d’ambdós van haver d’ajustar la seva oferta, els seus horaris i, en alguns casos, la seva raó de ser. Conèixer d’on ve realment la clientela ajuda a decidir quan convé obrir i quan esperar. També ajuda parlar amb el propietari del local, amb els proveïdors i amb el banc sobre possibles ajornaments o ajustos temporals.

El digital s’ha quedat

Per al comerç de proximitat, aquelles setmanes van accelerar canvis que ja estaven en marxa: venda en línia, repartiment i relació directa amb el client. Un negoci amb web, xarxes i una base de clients als quals escriure tenia més maneres de vendre quan les botigues estaven limitades per l’aforament.

No es tracta de convertir tota botiga en una plataforma de comerç electrònic, sinó de disposar de canals senzills i fiables: un catàleg actualitzat, una manera còmoda de demanar i de pagar, i una llista de clients als quals avisar de novetats. És una inversió modesta, que dona flexibilitat davant de qualsevol restricció futura i que convé mantenir quan les circumstàncies millorin. Un negoci que s’acostuma a atendre per diverses vies sol estar millor preparat per als canvis de ritme.

Qui ja tenia aquests canals en marxa, els va aprofitar.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.