El Govern va plantejar un impost de fins al 100 % per a no residents de fora de la UE. Un anunci no és una norma: què convé vigilar.
El 13 de gener del 2025, el president del Govern va anunciar un paquet de mesures d’habitatge. Entre aquestes hi figurava un impost de fins al 100 % del valor sobre les compres d’habitatges fetes per no residents procedents de fora de la Unió Europea. La xifra, per la seva magnitud, va captar de seguida l’atenció de compradors, promotors, notaris i assessors, dins i fora d’Espanya.
La mesura es va presentar en un context de forta preocupació per l’accés a l’habitatge. Els preus i els lloguers pesen cada cop més en el pressupost de moltes llars, i la política d’habitatge s’havia convertit en un dels temes centrals del debat públic. L’anunci no resolia per si sol aquest problema, però mostrava fins on estava disposat a arribar l’Executiu per intervenir en el mercat. És comprensible que un anunci d’aquest calibre generés dubtes entre els qui ja tenien una operació en marxa o la preparaven.
Una proposta amb recorregut incert
La proposta necessitava suport parlamentari i el seu recorregut era incert. Un anunci encara no és una norma: perquè un impost existeixi s’ha de tramitar, aprovar, publicar al butlletí oficial i entrar en vigor, i en cadascun d’aquests passos el text es pot modificar, ajornar o quedar en no res.
Els detalls que realment importen a la pràctica, com les excepcions, els terminis, la definició de qui es considera no resident o com es tractaria algú que ja hagués signat una compra, només es coneixen quan el text definitiu és publicat. Per això convé distingir entre la intenció política, que és un senyal, i l’obligació jurídica, que és la que compta a l’hora de decidir.
La pressió sobre l’habitatge
El que la proposta mostrava amb claredat era la pressió política sobre el mercat immobiliari. Quan els preus i els lloguers creixen més de pressa que els ingressos, els governs busquen instruments, fiscals o reguladors, per actuar sobre la demanda o sobre l’oferta, i cadascun té avantatges, límits i efectes secundaris que es discuteixen molt.
Per al mercat, el missatge és que les regles del joc poden canviar. Una compravenda es decideix pensant en anys, i un canvi fiscal brusc altera els càlculs de qui compra per viure-hi, per llogar o per conservar un patrimoni. Aquesta incertesa és, en si mateixa, un cost que els participants del mercat tenen en compte. Convé recordar, a més, que l’efecte real d’una mesura d’aquest tipus sobre els preus i sobre l’oferta d’habitatge és objecte d’un debat tècnic llarg, i que els defensors i els crítics solen discrepar sobre el que aconsegueix a la pràctica.
Què significa per a qui compra
Per als inversors estrangers, la incertesa normativa passava a ser un factor més a l’hora de decidir. Qui estigui valorant una compra a Espanya des de fora de la UE farà bé de seguir l’evolució de qualsevol mesura, de no precipitar-se per un titular i de consultar amb un assessor fiscal i jurídic com l’afectaria cada escenari possible.
També convé revisar els terminis i les condicions de qualsevol operació en curs: contractes d’arres, dates d’escriptura, clàusules de desistiment i vies de finançament. Ni accelerar per por ni paralitzar-se per incertesa no sol ser una bona idea; el prudent és entendre quin marge dona cada document i decidir amb informació.
En un mercat amb tant debat polític, planificar amb marge val més que reaccionar de pressa.
Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.
