A finals d’abril el ien va arribar al nivell més baix davant el dòlar des del 1990 i el Japó va intervenir. Què significa i per què la divisa importa a empreses i famílies.
A finals d’abril del 2024, el ien es va depreciar fins al nivell més baix davant el dòlar des del 1990. El 29 d’abril, les autoritats japoneses van intervenir al mercat per frenar la caiguda. Que una de les grans monedes del món arribi a un mínim de més de tres dècades, i que el seu propi govern hagi d’actuar, és un senyal que mereix atenció més enllà del Japó.
Per a un lector a Barcelona, el ien pot semblar una moneda aliena, però les divises són una peça silenciosa de gairebé tota decisió econòmica: el preu d’un viatge, el cost d’una importació, el valor d’una inversió a l’estranger o la quota d’un préstec en una moneda diferent de la dels ingressos. Entendre què va passar ajuda a pensar amb més claredat sobre el propi risc de canvi.
Un ien molt barat
Un ien molt barat va abaratir els viatges i els productes japonesos per a qui compra amb altres divises. Amb la mateixa quantitat d’euros o de dòlars es podia comprar més al Japó, cosa que els visitants estrangers noten de seguida als hotels, els restaurants o les compres. Per al turisme i per a certs exportadors de béns de consum, és un vent a favor.
Per als exportadors japonesos, una moneda feble millora la competitivitat: quan venen en dòlars o en euros i converteixen aquests ingressos a iens, n’obtenen més. Però encareix el que el país importa, com l’energia i moltes matèries primeres, i això es trasllada als preus que paguen les empreses i les famílies japoneses. Una moneda feble no és, doncs, un avantatge sense cost. Els consumidors japonesos, que paguen més per l’energia i els aliments importats, ho noten en el pressupost de cada mes.
Intervenció i risc ocult
Intervenir al mercat significa que les autoritats compren la seva pròpia moneda per frenar-ne la caiguda. És una eina que s’usa de manera excepcional, perquè la seva eficàcia depèn dels recursos disponibles i que el mercat consideri que la mesura té continuïtat. Pot frenar una caiguda brusca, però rarament canvia per si sola la tendència de fons. Per això les intervencions solen interpretar-se més com un avís als especuladors que com una solució definitiva.
Però l’ien barat amagava un risc: el finançament en iens de moltes inversions. Mentre la moneda es manté feble i estable, demanar prestat en ella resulta atractiu. És un exemple de com una situació còmoda pot amagar una fragilitat que només es veu quan canvia el context, i per això convé preguntar-se de què depèn allò que avui sembla funcionar sense esforç.
Un tipus de canvi tranquil no és una garantia, només una circumstància.
Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.
