La COP28 demana abandonar els combustibles fòssils

El 13 de desembre del 2023 la COP28 va tancar a Dubai amb un acord que, per primera vegada, crida a una transició per abandonar els combustibles fòssils en els sistemes energètics. Mai abans un text d’aquestes cimeres els havia esmentat expressament.

La menció tenia un valor simbòlic i polític considerable, perquè els combustibles fòssils eren al centre del problema però no al dels textos. Per a empreses i famílies, la pregunta pràctica era què es traduiria d’aquest acord en normes, preus i ajudes, i a quina velocitat. Les respostes depenen de decisions que encara s’havien de prendre país per país. Els textos d’aquestes cimeres no són tractats vinculants amb sancions immediates, però orienten les polítiques nacionals i els acords posteriors, i envien senyals a inversors, fabricants i consumidors sobre el rumb que s’espera de l’economia.

Què es va acordar

L’acord amb què es va tancar la cimera conté una crida a la transició en els sistemes energètics: fixa una direcció, però no imposa terminis ni obligacions immediates a cada país.

Els acords de les cimeres del clima s’adopten per consens entre gairebé tots els països del món, de manera que la seva redacció és el resultat de negociacions molt delicades. Que s’aconseguís una menció expressa als combustibles fòssils, cosa que no s’havia assolit en les edicions anteriors, es va interpretar com una fita, tot i que el seu abast pràctic es va discutir des del primer moment. La discussió sobre el llenguatge exacte, és a dir, si es parla de reduir, d’eliminar progressivament o de transitar per abandonar, reflecteix les dificultats per conciliar països amb interessos energètics molt diferents.

Direcció clara, ritme incert

La direcció era clara tot i que el ritme no. Un acord d’aquest tipus marca una orientació política, però no fixa per si sol calendaris ni xifres vinculants per a cada país; el ritme real dependrà de les decisions nacionals, de la tecnologia disponible i dels preus de l’energia.

Aquesta combinació de direcció clara i ritme incert és difícil de gestionar per a les empreses. Si s’anticipen massa, poden assumir costos abans que el mercat o la regulació els exigeixin; si es retarden, corren el risc d’arribar tard a un canvi que, tot i ser gradual, sembla irreversible. Convé seguir els senyals i no actuar només per impuls. Per als sectors més exposats, com el transport, la indústria pesant o la generació elèctrica, el repte és compatibilitzar les exigències de descarbonització amb la necessitat de mantenir un subministrament fiable i preus assumibles per a clients i llars. Per a les pimes, la transició sol arribar de manera indirecta, a través d’exigències de grans clients, de canvis en les condicions de finançament o de noves normes d’eficiència, i convé estar atent per no ser sorprès.

Risc i oportunitat per a les empreses

Per a qualsevol empresa amb actius energètics, la transició era un factor de risc, i d’oportunitat, en cada decisió d’inversió. Una instal·lació dissenyada per durar dècades pot veure’s afectada per canvis en la regulació, en els costos o en la demanda.

Convé incorporar aquests escenaris a l’anàlisi d’inversions a llarg termini i a la planificació de l’energia pròpia, i consultar amb assessors tècnics i financers abans de comprometre capital. Preguntes útils són quant de temps ha de funcionar un actiu per amortitzar-se, què passa si canvien les normes d’emissions i quines alternatives hi ha si el cost de l’energia evoluciona d’una altra manera. Les decisions d’inversió en maquinària, flotes o instal·lacions haurien de contemplar-ne la vida útil esperada, el consum energètic i l’exposició a possibles canvis regulatoris, de manera que no es compri avui alguna cosa que pugui resultar costosa de mantenir demà.

Les decisions de llarga durada s’han de prendre mirant cap a on es mou l’entorn, no cap a on era.