Entre el 8 i l’11 de novembre la plataforma FTX va passar de ser una de les majors del món a declarar-se en fallida, després de descobrir-se que havia usat fons dels seus clients.
Entre el 8 i l’11 de novembre del 2022 la plataforma FTX, una de les majors del món en criptoactius, es va declarar en fallida després de descobrir-se que havia usat fons dels seus clients. El seu fundador seria després condemnat. Per als qui tenien els diners a la plataforma, l’episodi va suposar la pèrdua d’accés als seus fons i una enorme incertesa sobre quant podrien recuperar. Convé recordar que darrere de les xifres hi ha clients concrets que van veure compromesos els seus estalvis.
El cas és rellevant més enllà del món cripto perquè és un exemple extrem d’un problema molt antic a les finances: confiar els diners a un intermediari sense conèixer realment com els gestiona. Que l’entitat fos gran i coneguda no va evitar la caiguda.
Una caiguda en pocs dies
En només uns dies, una de les plataformes més grans del món va passar d’operar amb normalitat a declarar-se en fallida. La velocitat de la caiguda mostra que, quan una entitat financera perd la confiança dels seus clients, tots intenten retirar els seus diners alhora i els problemes que estaven ocults surten a la llum.
Aquest tipus de dinàmica, en què una pèrdua de confiança es retroalimenta, és el que històricament ha donat lloc a les anomenades corregudes bancàries. En el sistema financer tradicional existeixen salvaguardes per limitar-ne l’impacte, com la supervisió i els fons de garantia. En un mercat amb menys regulació, aquestes proteccions poden faltar i l’efecte sobre els clients ser més greu. Les entitats regulades estan sotmeses a normes de segregació de fons i d’informació, precisament per evitar aquest tipus de situacions.
Gestió i custòdia
FTX no va fallar per la tecnologia, sinó per la gestió i la custòdia. Es va descobrir que havia usat fons dels seus clients, cosa que, en una entitat regulada, està prohibida, i que el seu fundador seria després condemnat. És a dir, el problema no era a l’actiu, sinó en qui el guardava i en com el gestionava. No és una qüestió de tecnologia sinó de govern corporatiu: qui decideix, qui controla i qui rendeix comptes.
Aquesta distinció és essencial. Un actiu pot ser legítim i estar ben dissenyat, i alhora estar mal custodiat per un intermediari poc fiable. Per això, en avaluar una inversió, cal separar dues preguntes: què es compra i qui ho guarda. Les dues importen, i una bona resposta a la primera no compensa una mala resposta a la segona. Encara que un actiu es pugui guardar pel compte propi, fer-ho exigeix coneixements tècnics i mesures de seguretat que no tothom pot assumir; cada opció té riscos diferents.
En el món de les inversions, la confiança sense comprovar és un risc.
Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.
