La «fase u» de l’acord comercial alleuja, per un temps, la guerra aranzelària.
El 15 de gener del 2020 Washington i Pequín van signar la primera fase del seu acord comercial, l’anomenada «fase u». La Xina es comprometia a comprar més productes nord-americans i es congelaven noves pujades d’aranzels, de manera que l’escalada entre les dues economies més grans del món s’aturava, almenys temporalment.
Que dues grans potències pactessin una treva importava molt més enllà d’elles. Els aranzels alteren els preus de les matèries primeres i dels productes intermedis, i modifiquen les rutes per les quals circulen les mercaderies. Una pausa reduïa la incertesa, encara que ningú no podia assegurar que fos duradora, i les empreses que depenien del comerç internacional ho sabien prou bé.
Com funciona un aranzel
Un aranzel és un impost que es paga en importar un producte. L’abona l’importador a la duana i, a la pràctica, encareix la mercaderia per a qui la compra: l’empresa que importa pot absorbir part del cost, traslladar-lo al client o buscar un altre proveïdor. Segons com reaccioni cada baula de la cadena, l’efecte final es reparteix de maneres molt diferents.
En una guerra aranzelària, cada país respon als gravàmens de l’altre amb nous gravàmens, i el resultat és un comerç més car i imprevisible. La «fase u» no eliminava aquesta tensió, però aturava temporalment la seva escalada. Convé recordar que un acord parcial deixa oberts molts afers: el que se signa sol ser una primera etapa, i les següents depenen de la voluntat política de les dues parts. Mentrestant, el raonable és seguir els anuncis sense donar cap qüestió per tancada.
L’efecte en les exportadores europees
Les empreses europees no formaven part de l’acord, però estaven exposades a les seves conseqüències. Els canvis en els fluxos de comerç, en els preus de les matèries primeres i en la demanda dels grans mercats els arriben per vies indirectes: un client que compra menys, un proveïdor que puja preus, un competidor que desvia la seva producció cap a altres mercats. Cap d’aquests moviments apareix a la comptabilitat amb el nom de l’acord, però tots es noten en vendes i marges.
Per a aquestes companyies la treva va ser un respir, no una solució. Res no garantia que fos definitiva, i planificar inversions, contractes de subministrament o preus a llarg termini sobre una situació que podia canviar amb un anunci continuava sent difícil. Qui exporta o importa ha d’assumir que les regles del comerç es poden modificar amb poc marge d’avís.
Mesurar la dependència
Per a un empresari, la pregunta útil és quant del seu negoci depèn d’un sol mercat, d’un sol client o d’un sol proveïdor, i què passaria si les regles del comerç canviessin de la nit al dia. Una manera senzilla de veure-ho és calcular quin percentatge de les vendes i de les compres es concentra en cada país i revisar si els contractes permeten renegociar preus o terminis davant un canvi d’aranzels. Amb aquestes dades es veu de seguida si la concentració és raonable o excessiva.
Conèixer aquesta exposició, i tenir alternatives identificades, costa poc comparat amb improvisar-les. No es tracta d’abandonar un mercat que funciona, sinó de saber quines opcions hi ha: altres proveïdors homologats, altres destinacions d’exportació, clàusules de revisió en els contractes. És un exercici que convé repetir de tant en tant amb l’assessor, perquè la dependència canvia a mesura que el negoci creix. El que ahir era una relació còmoda amb un client gran pot convertir-se demà en una fragilitat.
La lliçó d’aquells anys continua vigent: dependre d’un sol mercat o d’un sol proveïdor és un risc que convé mesurar abans que es materialitzi.
Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.
