El 24 d’octubre el Banc Central Europeu va mantenir els seus tipus a l’última reunió de Mario Draghi. Balanç de vuit anys i què significa per a estalviadors i hipotecats.
El 24 d’octubre del 2019, el Consell de Govern del Banc Central Europeu va mantenir sense canvis els seus tipus d’interès en l’última reunió presidida per Mario Draghi, que deixa el càrrec després de vuit anys. El tipus de la facilitat de dipòsit es va mantenir en el −0,50 %, el més baix de la seva història, i el banc va confirmar que reprendria les compres netes d’actius, a un ritme de 20.000 milions d’euros mensuals, a partir de l’1 de novembre, segons el que es va decidir al setembre.
El BCE va reiterar la seva orientació futura: els tipus es mantindran en els nivells actuals o més baixos fins que la inflació convergeixi de manera sòlida cap a un nivell inferior però proper al 2 %. A la roda de premsa, Draghi va defensar que el paquet d’estímuls del setembre havia comptat amb el suport d’una majoria del Consell, en un moment en què es coneixien les discrepàncies internes, i va demanar als governs amb marge pressupostari que facin servir la política fiscal. La seva successora, Christine Lagarde, prendrà possessió l’1 de novembre i haurà de decidir com es combinen l’estímul monetari i la petició de suport fiscal.
Un llegat de vuit anys
Draghi va assumir la presidència el novembre del 2011, en plena crisi de deute sobirà, i la seva frase del juliol del 2012, «faré el que calgui» per salvar l’euro, es considera el punt d’inflexió d’aquella crisi. Durant el seu mandat, el banc va retallar els tipus fins a terreny negatiu, va llançar programes massius de compra de bons públics i privats i va oferir préstecs barats a la banca.
Aquestes mesures van ajudar a evitar un col·lapse i a reduir el cost de finançament de països com Espanya, però van deixar efectes secundaris: rendibilitats molt baixes per als estalviadors, pressió sobre la rendibilitat bancària i el debat sobre si una política tan prolongada genera distorsions, com preus inflats d’alguns actius. Crítics i defensors coincideixen que la política del BCE va evitar una deflació, encara que discrepen sobre si els seus efectes secundaris compensen els beneficis.
Com l’afecta
Per a qui té una hipoteca a tipus variable, l’efecte ha estat favorable: l’euríbor ha romàs en negatiu durant anys, de manera que les quotes s’han mantingut baixes. Per a les empreses, el crèdit barat ha facilitat la inversió i el refinançament, encara que l’endeutament acumulat serà un risc si els tipus tornen a pujar.
Per a l’estalviador, el panorama és el contrari: els dipòsits no rendeixen gairebé res i, amb tipus de dipòsit negatius per als bancs, a Europa algunes entitats han començat a cobrar pels saldos elevats d’empreses. Això empeny a buscar alternatives, amb els riscos que suposa sense una planificació clara. Els bancs europeus han insistit que els tipus negatius pressionen la seva rendibilitat, i han buscat compensar-ho amb comissions i càrrecs per serveis.
Els tipus baixos han estat durant anys un fet de la vida econòmica, però no són una llei de la natura.
Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.
