Fiat Chrysler va proposar el 27 de maig de 2019 fusionar-se amb Renault i va retirar l’oferta el 6 de juny, després que l’Estat francès demanés més temps per votar-la. Què mostra el cas sobre els accionistes públics.
El 27 de maig de 2019, Fiat Chrysler Automobiles (FCA) va enviar al consell de Renault una carta no vinculant en què proposava fusionar tots dos grups. Deu dies després, a la matinada del 6 de juny, va retirar la proposta amb efecte immediat. L’operació, que hauria donat lloc al tercer fabricant d’automòbils més gran del món, s’ha tancat sense que el consell de Renault arribés a prendre una decisió.
Què proposava FCA
La fusió es plantejava al 50 %: els accionistes de FCA i els de Renault serien amos a parts iguals d’un nou grup matriu, que cotitzaria a Milà, París i Nova York. El consell tindria onze membres, amb majoria d’independents; FCA i Renault en proposarien quatre cadascun i Nissan, un. Junts vendrien 8,7 milions de vehicles a l’any, i FCA calculava estalvis anuals de més de 5.000 milions d’euros, sobretot per col·laborar en productes i regions, amb l’electrificació, la connectivitat i la conducció autònoma com a àrees clau, sense tancaments de plantes.
Renault va dir que estudiaria la proposta amb interès. El seu consell es va reunir el dimarts 4 i el dimecres 5 de juny sense arribar a decidir.
Què va passar el 5 i el 6 de juny
Segons la premsa financera, l’Estat francès, amb el 15 % de Renault i primer accionista, va demanar ajornar la votació per donar temps a aconseguir el suport de Nissan, els representants del qual al consell tenien previst abstenir-se. Aquella nit el consell de FCA, presidit per John Elkann, va resoldre retirar la proposta i va afirmar que a França no es donaven en aquell moment les condicions polítiques perquè una fusió així tirés endavant.
Renault va lamentar no poder continuar i va dir valorar l’actitud constructiva de Nissan; tant FCA com Renault van atribuir el fracàs al Govern francès. El 9 de juny la premsa financera parlava de contactes per reobrir el diàleg, tot i que un alt càrrec del ministeri d’Economia francès assegurava que la proposta havia desaparegut.
Un Estat accionista i una aliança
Renault no és una empresa qualsevol: l’Estat francès té el 15 % del seu capital, i la companyia posseeix al seu torn el 43,4 % de Nissan, mentre que Nissan té el 15 % de Renault però sense drets de vot. Aquesta xarxa de participacions, tensionada des de l’arrest de Carlos Ghosn a finals del 2018, feia que una fusió de Renault necessités, de fet, el vistiplau de l’Estat francès i de Nissan a més del del seu consell.
El cas il·lustra què passa quan un Estat és accionista rellevant: pot defensar interessos diferents dels purament financers, com l’ocupació, les fàbriques o l’equilibri amb els socis d’una aliança, i els seus temps no sempre coincideixen amb els d’una oferta. FCA no va voler esperar i va retirar la seva.
Per a una empresa familiar o de mida mitjana que estudiï una fusió o una venda, la lliçó és pràctica: abans de negociar convé identificar qui decideix de debò —consellers, accionistes de referència, socis d’una aliança o administracions— i quins terminis i condicions necessita cadascun. També convé revisar què diuen els pactes de socis i els estatuts sobre vetos, majories reforçades i drets de vot, perquè no sempre segueixen el capital. Una proposta pública i amb calendari ajustat deixa poc marge quan falta el suport d’algun d’ells.
En una fusió, el calendari el marca qui ha de donar l’últim sí.
Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.
