El programa de compra de deute acabarà a final d’any i els tipus es mantindran sense canvis almenys fins a l’estiu del 2019.
El 14 de juny del 2018, el Banc Central Europeu va anunciar que posaria fi al seu programa de compra de deute a final d’any i que mantindria els tipus d’interès sense canvis almenys fins a l’estiu del 2019. La vigília, la Reserva Federal dels Estats Units havia tornat a pujar els seus. Dos grans bancs centrals, dos missatges diferents, en qüestió d’hores i amb conseqüències per a qui té deutes o inversions.
L’anunci era important perquè posava data al final d’una etapa excepcional de la política monetària europea. Durant anys, les compres de deute havien sostingut uns costos de finançament molt baixos a tota la zona euro. Saber que acabarien, i quan, permetia als mercats, a les empreses i a les famílies preparar-se amb antelació en lloc d’assabentar-se’n per sorpresa. Aquesta claredat és, en si mateixa, una forma de política monetària. Quan el banc central explica el que farà, redueix la incertesa i facilita la planificació de qui depèn de les seves decisions.
Què eren les compres de deute
Amb el seu programa de compres, el BCE adquiria deute als mercats per mantenir baixos els costos de finançament i estimular l’economia. Anunciar-ne el final suposava un pas cap a la normalització de la política monetària, tot i que de manera gradual i avisada.
Quan un banc central compra bons, augmenta la demanda d’aquests títols i, amb això, redueix el que exigeixen els inversors per comprar-los. L’efecte es trasllada a hipoteques, préstecs a empreses i emissions de deute. Retirar aquesta demanda de manera abrupta podria alterar els mercats, i per això la decisió es va anunciar amb mesos de marge i amb un calendari clar, sense que cada pas suposés una pujada automàtica dels tipus. La gradualitat és, així, part essencial del missatge.
Dos bancs centrals, dos ritmes
La Fed, als Estats Units, havia tornat a pujar tipus la vigília, mentre el BCE es comprometia a mantenir els seus sense canvis almenys fins a l’estiu del 2019. Cada banc central actua segons la situació de la seva economia, i aquesta divergència influeix en monedes, mercats i costos de finançament.
Per a qui opera internacionalment, aquestes diferències importen. Quan els tipus pugen més en una economia que en una altra, la moneda i el cost del crèdit es mouen de manera diferent, i qui cobra o paga en dòlars, o té deutes en aquesta moneda, en nota l’efecte. Seguir el que diuen tots dos bancs centrals és una manera senzilla d’entendre cap a on es dirigeix el diner a cada zona. No cal predir-ne els moviments; n’hi ha prou de conèixer el sentit general per no veure’s sorprès.
Per a qui té deute
Els tipus estables a la zona euro donaven visibilitat a curt termini, però no eren una garantia indefinida. Revisar l’estructura del deute —quanta és a tipus fix i quanta a variable— i simular l’efecte d’uns tipus més alts ajuda a decidir si convé fixar condicions mentre l’entorn és favorable.
Un bon exercici consisteix a calcular quant pujaria la quota mensual dels préstecs referenciats a un tipus variable si els tipus augmentessin de manera significativa, i comprovar si el pressupost de l’empresa o de la família ho suportaria amb folgança. Amb aquests números a la mà, la conversa amb el banc o amb un assessor financer es torna molt més concreta, i les alternatives, com ara fixar part del tipus, resulten més fàcils de comparar. També convé preguntar quines comissions i condicions implicaria canviar d’un tipus variable a un de fix, perquè no sempre compensa.
Una política monetària anunciada amb antelació permet preparar-se; convé aprofitar aquest marge.
Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.
