L’1 d’agost una part de la comunitat de bitcoin va crear Bitcoin Cash per desacords sobre com ampliar la capacitat de la xarxa, la primera gran bifurcació.
L’1 d’agost de 2017 una part de la comunitat de bitcoin va crear una nova moneda, Bitcoin Cash, per desacords sobre com ampliar la capacitat de la xarxa. Va ser la primera gran bifurcació de la xarxa. Fins llavors, la discussió sobre com fer créixer el volum d’operacions que pot processar el sistema s’havia mantingut en fòrums tècnics; amb la bifurcació, el desacord es va traduir en dues monedes diferents. Per al públic general, la notícia va ser una sorpresa: pocs sabien que una moneda així es pogués dividir.
L’episodi va ser un recordatori d’una cosa que sovint es passa per alt quan es parla de criptomonedes: les seves regles no les dicta una institució, sinó que depenen del consens d’una comunitat. Quan aquest consens es trenca, no hi ha un àrbitre al qual acudir. Per a qui posseeix aquests actius, o pensa fer-ho, és una característica que convé entendre abans de formar-se qualsevol expectativa. Res d’això vol dir que sigui bo o dolent, només que funciona amb regles diferents de les del sistema financer tradicional.
Què és una bifurcació
Com que el bitcoin funciona amb regles acordades per una comunitat descentralitzada, quan una part hi discrepa pot separar-se i continuar amb la seva pròpia versió. El resultat és una nova moneda que comparteix història amb l’original, però que evoluciona de manera independent. Els qui tenien bitcoins abans de la separació van passar a disposar també de la nova moneda, encara que el seu valor i la seva utilitat eren diferents.
La disputa de fons era tècnica: com augmentar la capacitat de la xarxa per processar més operacions sense perdre les seves característiques de seguretat i descentralització. Propostes diferents tenien avantatges i inconvenients, i la comunitat no va assolir un acord. La bifurcació va ser la manera de resoldre el desacord, però també va dividir la comunitat i va deixar obertes preguntes sobre quina de les versions prevaldria.
Què revela l’episodi
Mostra que aquests actius no tenen una autoritat central que resolgui els desacords, i que les seves regles poden canviar o dividir-se. Aquesta manca de govern clar és una de les seves característiques, però també una font d’incertesa per a qui els posseeix. En un banc, un canvi de condicions es comunica, es negocia o es regula; aquí, les decisions poden sorgir de processos informals i de difícil previsió.
A més, l’existència de diverses versions d’una mateixa xarxa genera confusió. No sempre està clar quin producte s’està adquirint, ni quina relació té amb l’original, ni quines garanties ofereix qui el ven. En un entorn on encara manquen normes clares de protecció per a l’inversor, la responsabilitat d’entendre el que es compra recau gairebé del tot en qui ho compra. Aquesta asimetria d’informació és, per si mateixa, un risc.
Abans d’interessar-se per la novetat, convé entendre les regles del joc.
Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.
