Oxfam va publicar el 16 de gener que vuit multimilionaris reuneixen tanta riquesa com la meitat més pobra del planeta. La xifra és discutida, però el debat fiscal és real.
El 16 de gener del 2017, la vigília del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, l’organització Oxfam va publicar l’informe «Una economia per al 99 %». El seu titular més citat va ser que vuit homes, entre ells Bill Gates, Amancio Ortega, Warren Buffett, Carlos Slim i Jeff Bezos, posseeixen tanta riquesa com els 3.600 milions de persones que formen la meitat més pobra de la humanitat.
L’informe va rebre molta atenció, també a Espanya per la presència d’un empresari espanyol a la llista, i es va discutir de seguida. Més enllà de la xifra concreta, l’assumpte és rellevant per a famílies i empresaris perquè alimenta un debat polític sobre com es grava i se supervisa el patrimoni, un debat que sovint acaba traduint-se en canvis de normes.
D’on surt la xifra
Oxfam elabora els càlculs a partir de les llistes de grans fortunes que publica la revista Forbes i de les dades de riquesa mundial de Credit Suisse. La riquesa neta és la suma dels actius menys els deutes, de manera que una persona endeutada per damunt del que posseeix té riquesa negativa. Això redueix, sobre el paper, la part que correspon a la meitat més pobra i ajuda a explicar un resultat tan cridaner. Sumar tots els actius i restar tots els deutes és un criteri coherent, però no l’únic possible.
Precisament aquí hi ha les crítiques. Economistes com el català Xavier Sala-i-Martín assenyalen que fer servir tipus de canvi nominals i comptar els deutes com a riquesa negativa distorsiona la comparació entre països i no reflecteix la capacitat real de consum de cada llar. La xifra, per tant, és una fotografia útil per al debat, però no un veredicte, i convé citar-la amb aquesta cautela.
El debat sobre fiscalitat
Entre les propostes de l’organització hi ha una fiscalitat més exigent sobre la riquesa i les rendes del capital i mesures contra els paradisos fiscals. No són decisions preses, sinó idees que se sumen a un clima internacional de més pressió per la transparència fiscal, amb organismes i governs que revisen com tributen les grans fortunes i les estructures transfrontereres. Per a una empresa familiar, això es tradueix en més preguntes sobre qui és el titular real i com es finança l’activitat.
Aquesta pressió ja té efectes pràctics. L’intercanvi automàtic d’informació entre administracions tributàries, que començava a aplicar-se el 2017, facilita que les autoritats creuin dades sobre comptes i inversions a l’estranger. A Espanya hi ha, a més, impostos sobre el patrimoni i sobre successions l’aplicació dels quals varia molt d’una comunitat autònoma a una altra, i aquest equilibri pot canviar amb la política de cada moment.
Què convé tenir en ordre
Qualsevol família amb patrimoni d’una certa dimensió pot començar per un inventari senzill: quins béns té, a nom de qui, on són i quines obligacions de declaració generen, inclosos els béns i comptes situats fora d’Espanya. Revisar la residència fiscal i la coherència entre allò declarat i allò realment posseït evita problemes posteriors amb l’administració. Convé fer-ho amb calma i amb documentació, abans que un requeriment obligui a fer-ho de pressa.
També és un bon moment per pensar en la successió i en el protocol de l’empresa familiar, que solen ser l’origen de les decisions fiscals més importants. Es tracta d’ordenar el patrimoni amb transparència i amb l’ajuda d’un assessor, no d’endevinar quines reformes arribaran. Una estructura clara i declarada resisteix millor els canvis de criteri.
En un debat canviant, tenir el patrimoni ordenat i declarat és la millor manera de no dependre’n.
Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.
